Entrevista enen profunditat ambamb l'Àlexl'Àlex Roca,Roca, directordirector dede LueeLuee AnimacióAnimació
Com un petit estudi de Manlleu ha aconseguit donar vida a l’univers còmic de la Míriam Bonastre per a 3Cat (SX3). Parlem de creativitat, enginy tècnic i del repte de fer animació de qualitat amb un pressupost molt inferior al d’una sèrie habitual.
P: Valentina de Montblanc ha aixecat molta expectació a les xarxes socials des que es va anunciar. Com neix aquest projecte i com arriba a les mans de Luee Animació?
Àlex: Tot neix de l’èxit de La princesa i Sant Jordi, la novel·la gràfica de la Míriam Bonastre. Quan 3Cat va veure el potencial d’aquest univers per al canal SX3, es va plantejar la creació d’una sèrie spin-off centrada en el personatge de la Valentina. Va ser en aquest punt on connectem nosaltres.
Per a un estudi situat a Manlleu, allunyat dels grans nuclis de producció habituals, i amb un equip central que amb prou feines arriba a les deu persones, rebre aquest encàrrec va ser un moment increïble, però també vertiginós. Des del primer minut vam tenir clar que el nostre objectiu principal era la fidelitat absoluta. L’estil de la Míriam té una línia molt orgànica, molt de vinyeta i il·lustració, i traslladar aquesta calidesa manual al moviment digital sense que semblés artificial era el nostre gran repte artístic.
P: Sovint es diu que l’animació és un dels arts més cars i complexos del món audiovisual. Com es gestiona un projecte d’aquesta magnitud des d’un estudi independent?
Àlex: Amb molta honestedat i tocant de peus a terra des del primer dia. Si mirem les grans produccions internacionals, els números maregen. Perquè la gent s’en faci una idea: el pressupost complet que nosaltres hem tingut per a fabricar tota la sèrie equival, aproximadament, a una quarta part del que costa una sèria d’animació nomal.
Amb només tres animadors actius a l’estudi portant el pes de la producció, el camí de l’animació fotograma a fotograma (tradicional) estava completament descartat; hauríem trigat anys. Vam haver d’adoptar una mentalitat gairebé d’enginyeria: optimitzar recursos sense sacrificar la identitat visual. La clau va ser apostar per la tècnica del cutout. És un mètode que recorda la manera com es treballa a South Park, creant personatges articulats com si fossin titelles digitals, però adaptat al traç i a la riquesa visual del còmic original.
P: Més enllà del disseny dels personatges, la sèrie sorprèn per la seva fluïdesa. Quines solucions tècniques vau haver d’inventar a l’estudi?
Àlex: Com que el cutout pot tendir a ser una mica rígid si no es vigila, vam dedicar els primers mesos a programar eines pròpies. La més important va ser un sistema de físiques secundàries automàtiques. Volíem que quan la Valentina corregués, el seu cabell, les capes o la roba reaccionessin al moviment i al vent de manera natural, sense que l’animador hagués de dibuixar cada oscil·lació manualment. Això ens va estalviar centenars d’hores de feina mecànica.
L’altre gran pilar va ser el sistema de lip-sync (sincronització de llavis). Vam dissenyar una eina a mida per automatitzar el canvi de boques a partir de les pistes d’àudio. Així, en lloc de perdre setmanes encaixant cada lletra amb una forma de boca, el programari feia el gruix del treball. Gràcies a això, l’equip d’animació es va poder enfocar exclusivament en el que realment dona vida a la sèrie: l’expressivitat dels ulls, el llenguatge corporal i el ritme de la comèdia.
«No tenim els recursos dels grans estudis d’animació americans o japonesos, però la falta de pressupost t’obliga a ser més lliure i a inventar les teves pròpies regles de joc.»
P: En un projecte animat, la veu i la música representen el 50% de l’ànima de la història. Com va ser el procés de postproducció d’àudio?
Àlex: Va ser un viatge molt bonic. En una primera fase, per poder treballar els storyboards i ajustar el tempo de cada gag, l’equip de l’estudi vam gravar nosaltres mateixos unes veus de referència (la «maqueta»). Ens ho vam passar molt bé, tot i que òbviament la màgia va arribar quan vam tancar l’estructura i vam anar als estudis de Sonilab Studios a enregistrar les veus definitives.
Comptar amb actors de doblatge de primer nivell com l’Iris Lago interpretant la Valentina, en Xavier Castanyer com a Jordi, la Maria Romeu fent de mag Soc o en Marc Canyadell en el paper del Patufet va elevar el projecte a un altre nivell. Ho van clavar a la primera.
A nivell musical, l’Eloi Casellas ha fet un treball espectacular component una banda sonora original que s’inspira directament en el folklore i les melodies tradicionals catalanes, però amb un gir modern i dinàmic. I l’obertura (l’opening) cantada per l’Alba Grau té una força de la qual estem especialment orgullosos; enganxa des de la primera nota.
P: Mirant enrere i veient el fenomen de Valentina de Montblanc, quina és la conclusió principal d’aquesta aventura?
Àlex: La conclusió és que l’animació en català i de qualitat és possible fora de les grans infraestructures de sempre si es té un equip compromès i una metodologia intel·ligent. Ens fa molta il·lusió i orgull haver tirat endavant Valentina de Montblanc des de Manlleu. Ha estat una escola intensiva per a tots nosaltres. Hem demostrat que amb un grup reduït de professionals apassionats i les eines tècniques adequades, es poden aconseguir resultats increïbles que no tenen res a envejar a produccions molt més grans. Estem desitjant que petits i grans s’endinsin en aquest món.